Història

CAMPANAR. Es va finalitzat en 1695. És de planta cuadrada. Dos entaulaments decorats per mènsules delimiten el cos de campanes, decorat per pilastres emparellades. Els rellotges foren colocats en la dècada del 1920 entre els xicotets contraforts diagonals del segon cos i finalment és rematat per una llenterna, seguint l’esquema característic del campanars valencians.

El TEMPLE ACTURAL, orientat de Nort a Sud, ocupa una superficie de uns 1.500 m2 resultats d’afegir al temple primitiu 5 cases col·lindants adquirides a primeries del s. XVIII. És l’edifici de culte cristià en ús més extens de tota la Safor.

La primera pedra fou col·locada el 29 de Juny de 1705, dia de Sant Pere i fou beneït el 31 de març de 1787. Al dia següent, Diumenge de Rams, fou traslladat el Santissim des de la Capella del Roser a la nova esglesia.

Com a singularitats més destacades cal referir les següents:

– La llarga durada de les obres li va conferir un dels aspectes més apreciats: exemplificar i resumir moltes de les caractrerístiques de l’arquitectura eclesiàstica valenciana del 700.

– Altre element excepcional és la gran cripta sobre la que està construit: en canviar l’orientació de l’edifici, gan part del solar quedava sobre una pronunciada pendent, inconvenient que es va resoldre amb la construcció de la vasta Cripta-Panteó. Esta circunstancia i el fet que pasara l’acequia Mare per la vora, obligà a la construcció d’un extraordinari i sòlid contrafort, que reforçara la fàbrica, salvara el pas de l’acequia (instrument indispensable per a l’economia olivana) i permetera un espai complementari com Transsagrari: amb una cúpuleta oval i les pilastres i entaulaments corresponents.

– Primacia dels aspectes arquitectònics sobre els decoratius. La decoració, elegant i austera, encara conserva alguns detalls del gust barroc, però fonamentalment usa un repertori formal academicista al servici de subratllar els elements constructius, eludint tota sobreimposició d’escultures o pintures , el que dona a l’edifici una gran claredat compositiva i facilita una diàfana percepció de l’espai.

– Les proporcions, armonioses i espléndides, tant de la planta com de l’alçat, responen als criteris del “barroc-classicista” impulsat per els “novatores” valencians Tosca i Corachán. La nau central rep iluminació de huit finestres amb vitrals policroms de diseny geomètric. En tant les capelles laterals, tenen la seua font de llum pròpia a través de les finestres dels tambors de les seues cupuletes: finestres ovals i rectangulars, amb vidres grossos que han substituït l’alabastre original.

A la base de la cúpula central un òcul ovalat encarat al Sud, permet als raigs de sol recorrer la capella major, incidint plenament sobre l’anagrama de Maria al migdia del solstici d’ivern.

– Conserva escases representacions pictòriques, i estes –excepte les dels evangelistes de les petxines, sufragades per el canonge-rector de la Universitat Juan Antonio Mayans- són per cobrir “fallos” arquitectònics, com les pintures ovals de la base de la cúpula, en realitat “finestres cegues” que substituixen el tambor assolat i que va obligar a modificar el projecte inical. El mateix cal dir de les pintures dels Sants Pares llatins que revesteixen els buits cegats dels braços del transepte.

La planta és de creu llatina, amb ampla nau central i cuatre capelles laterals per costat, comunicades entre sí per amplis passos. Cada una d’elles –com ja s’ha dit- està coberta per cúpula semiesfèrica assentada sobre tambor octogonal o circular alternativament, així com les finestres són ovals o rectangulars. Excepte la primera del costat de l’Evangeli, que en previsió de col·locar allí l’orgue (sempre ha estat molt acurada la liturgia i la solemnitat del culte) es va substituir per una cambra on instalar el manxa que permetera sonar el magnífic orgue de més de 2000 tubs montat als dos anys de finalitzar el temple i destruït en 1936. Els retaules d’aquestes capelles foren reconstruïts de nova planta entre 1862 i 1868.

El presbiteri, de capçalera recta, està flanquejat de dos sacristies les portes de les quals són testimonis exquisits, tan l’ebenisteria com la pedra i els algeps, de l’etapa barroca inicial en la dècada de 1730. A la Capella Major, un templet decimonònic de neta factura clàssica (base circular, 8 columnes corinties sobre alt basament) alberga la imatge de la titular: l’Assumpció, escultura de Miguel Sales de 1950.

L’alçat és uniforme i elegant. Ordenat a base de pilastres i contrapilastres corinties estriades (el que segons Tosca fa “mes hermoses i majestuoses les columnas”), sobre les quals corre un entaulament llis i sobre el qual un rebanc des d’on arranca la volta de la nau. Este rebanc li proporciona major esbeltesa a la coberta.

La volta de canó de la nau central té els arcs faixons decorats amb “huits encadenats” (com a la Seu valenciana) igual que els nervis de la cúpula. També s’observa l’impuls classicista en el marc de les finestres de la volta i sobretot la dels peus de l’esglesia i les dos del creuer, rematades per frontons triangulars.

La cúpula que corona el centre del transepte o creuer es va enfonsar en 1755, pocs mesos después d’acabar la part principal de la fàbrica. La caiguda va arrastrar el tambor i gran part de la coberta fins les voltes del Panteón. 50 anys després de la primera pedra, esgotats els recursos económics, caídos todos los ánimos, no pensaron en continuar la fábrica. Cosa que sí varen fer a partir de 1770 i portant-la a feliç acabament en 1787, tot i introduir important modificacions, com suprimir el tambor i altres treball de reforçaments i supresió de finestres, però conservant un esplèndid rosetó daurat com a clau i remat de tancament de tants esforçs.

L’exterior – masis i sobri- contrasta fortament amb l’interior, -elegant i armoniós-, que li confereix a l’edifici una magnificència que no deixa indeferent a ningú. Magnitud i proporcions exquisites amb una decoració destinada a destacar les linies arquitectòniques, fan del temple de Santa Maria un excelent testimoni de l’arquitectura valenciana i la seua evolució durant el segle XVIII.